ELS NOSTRES SERVEIS › Homeopatia
L’homeopatia la podem definir com un sistema terapèutic que consisteix a administrar al malalt, a dosi dèbil o infinitesimal, la mateixa substància que en ser experimentada sobre un individu sa provoca en aquest un quadre simptomàtic “semblant” al presentat pel malalt.
Hipòcrates va ser el primer que va observar i va descriure la freqüent existència d’un paral·lelisme entre el poder toxicològic d’una substància i la seva acció terapèutica. Posteriorment, Paracels també va utilitzar el mètode de la similitud, però no va ser fins a finals del S.XVIII que Samuel Hahnemann realitzarà una base experimental i una comprovació clínica.
Va verificar la hipòtesi d’Hipòcrates que substàncies farmacològiques són capaces de curar símptomes anàlegs als què elles mateixes són capaces de produïr. Va experimentar en ell mateix i en els seus col·laboradors les substàncies utilitzades. Un nivell mèdic en la seva època per a conèixer els símptomes que eren capaços de provocar en un individu sa. Quan va conèixer els seus efectes, va assajar les mateixes substàncies en els malalts que presentaven símptomes semblants als provocats per l’experimentació d’aquestes en individus sans, i va constatar que la hipòtesi es verificava a condició d’emprar dosis terapèutiques molt dèbils o fins i tot infinitesimals.
Llavors va formular la llei de la similitud, que va ser enunciada per primera vegada el 1796. La llei Deia: “Tot individu malalt presenta una sèrie de símptomes característics de la seva malaltia i tota substància farmacològicament activa provoca, en experimentar-la en individus sans i sensibles, un conjunt de símptomes característics de la substància emprada. La curació o desaparició del conjunt de símptomes mòrbids pot obtenir-se prescrivint dosis molt dèbils o infinitesimals de la substància els símptomes experimentals de la qual són semblants als de la malaltia.
Cent cinquanta anys més tard va ser Reckeweg qui va recolzar científicament la hipòtesi d’Hahnemann basant-se en dos principis:
- Les malalties són l’expressió de reaccions de defensa posades en marxa per l’organisme amb l’objecte de neutralitzar i/o eliminar toxines i recuperar així l’estat d’equilibri orgànic trencat per aquestes.
- Dosis grans d’un remei inhibeixen l’activitat cel·lular, mentres que dosis petites d’aqueix mateix remei estimulen l’activitat cel·lular.
En la terapèutica homeopàtica té sentit l’expressió “no hi ha malalties sinó malalts”. La individualització del tractament és una condició imprescindible per a la consecució de l’èxit terapèutic, entenent per tractament individualitzat aquell que s’adapta al conjunt de signes i símptomes de cada malalt. El conjunt de símptomes engloba als símptomes clàssics característics de la malaltia i individuals de cada malalt.
L’homeopatia pretén estimular els mecanismes naturals que l’organisme posseeix per a superar les desviacions de la salut, i ho aconsegueix mitjançant l’administració de certs remeis adequats a la reactivitat individual de cada cas. L’homeopatia és una teràpia de regulació o reaccional i d’estimulació.
La posologia en el cas del fàrmac clàssic depèn de paràmetres com l’edat, pes i interacció amb altres drogues, mentre que aquestes variables no importen amb el cas del remei homeopàtic ja que no depèn de la massa corporal per a la seva acció. La freqüència d’administració depèn de l’evolució del quadre i la duració de l’efecte del remei depèn de la sensibilitat de cada pacient, sent per això variable i individual.
El medicament homeopàtic es prescriu basat sempre en el conjunt simptomàtic, en la totalitat dels símptomes físics i psíquics. El remei homeopàtic produeix una estimulació de l’organisme que indueix una reacció en què també participa tot l’organisme, no és tòxic ja que empra en dosis infinitesimals o dèbils.
L’homeòpata precisa conèixer les característiques de la malaltia que està tractant: signes, símptomes del quadre, evolució, gravetat, etc.
Tornar |
